Biniamar
Del temps que els àrabs dominaren Mallorca ens han quedat pocs documents escrits, però són suficients per saber que a Biniamar hi havia algunes cases. Segons el diccionari d’Alcover-Moll, el nom de Biniamar és d’origen aràbic, probablement de bani ahmar, «fills del vermell» o bé de bani Ammar nom propi de persona segons Asin Top. El que sabem és que els anys que seguiren a la conquesta de Mallorca es feren diversos establiments de cases sarraïnesques o que «foren dels moros», situades a l’alqueria de Beniamar.
Biniamar és un d’aquests pobles desconeguts fins i tot per als mateixos mallorquins, però que sorprèn per les seves construccions: cases de possessió, la petita església de santa Tecla o l’església nova inacabada, ja que no té sostre i que s’utilitza actualment en celebracions populars.
Font: ROSSELLÓ VAQUER, Ramon (2000) Història de Biniamar.
Imatges del poble
Mercat setmanal, fires i festes
- Mercat setmanal
Descripció: venda de fruita i verdura, llegums, flors i plantes, roba i calçat, etc.
Dia: cada dimarts, de 08:00 a 13:00
Lloc: Plaça Major
- Fires i festes
17 de gener (Sant Antoni)
23 de setembre (Santa Tecla)
Llocs d'interès
Carrer Sant Pau, 5.
Podem veure un edifici de grans dimensions, amb clares referències estilístiques neogòtiques. La planta està definida per una nau central amb absís i creuer. Disposa de tres capelles laterals per banda, situades entre els contraforts. Exteriorment, és un volum senzill, de paredat de pedra poligonal amb les obertures emmarcades amb peces de marès. Hem de posar esment també en el gran atri obert que precedeix l’entrada a l’església, cobert amb una volta ojival. El portal d’accés, també és ojival.
Aquesta edificació inacabada, avui emprada com a pista poliesportiva i escenari d’actes culturals, havia de ser la nova església de Biniamar. Fou començada a principis del segle XX gràcies a una subvenció aconseguida pel polític Antoni Maura, aleshores president del govern espanyol, qui tenia lligams amb Biniamar. El projecte de Guillem Reinés es caracteritzava per la utilització d’elements inspirats en el gòtic, com l’arc apuntat o la volta de creueria. Quan ja s’arribava al començament de la coberta (1909) de la nau central, les obres es paralitzaren per manca de finançament.
Plaça Major.
Es tracta d’una construcció molt senzilla, de planta rectangular, amb murs de pedreny irregular. Presenta coberta a doble vessant i una espadanya de dues campanes. Tot i aquests trets arcaïtzants, l’interior mostra certa influencia del primer barroc en l’ús de la volta de canó. El temple està dedicat a santa Tecla, de qui es custodia una reliquia que es venera per la seva festivitat, dia 23 de setembre. Probablement aquesta devoció es deu al fet que en el repartiment posterior a la conquesta, Biniamar correspongué al paborde de Tarragona, ciutat d’on és patrona santa Tecla.
Aquesta petita església fou aixecada a la primera meitat del segle XVII. Dos segles més tard va ser reformada i ampliada.
A l’extrem sud-occidental del terme, limitant amb els municipis de Mancor de la Vall i Lloseta. S’hi arriba pel camí que comença al final del carrer del Comte de Biniamar i voreja les cases de Son Odre. Tres-cents metres més amunt cal girar a l’esquerra. L’àrea recreativa de sa Comuna ens queda a uns 800 metres.
La comuna de Biniamar és un massís muntanyós que arriba als 476 metres d’altitud amb la penya de sa Senyora com a cim més alt i s’estén al llarg de més de 180 quarterades (131 ha.). Dins la comuna de Biniamar predominen els comellars i plantes d’ullastrar amb coberta de pins, mentre que l’alzinar es localitza al sector septentrional de la comuna. Als penyals orientals al nord s’hi pot localitzar la comunitat rupícola endèmica de violeta de penyal. El catàleg florístic d’aquest espai comunal és de 173 espècies. Disposa d’una àrea recreativa ben equipada i localitzada en un alzinar de gran bellesa, envoltat de rotles de sitja i forns de calç. També destaca una antiga canalització que solca aquesta comuna procedent de la font d’en Patró de Biniatzent. Els sobrants de la font eren conduïts fins a l’aljub de la Plaça a Biniamar.
La comuna de Biniamar, juntament amb la de Caimari, són les dues úniques terres comunals que han perviscut de les moltes que tenia el municipi de Selva al segle XIV i que afectaven Massanella, Biniarroi, Mancor i Moscari. Les primeres referències documentals de la comuna de Biniamar es remunten al 1323. Posteriorment sabem que l’any 1560 Biniatzent confrontava amb les terres comunals. Sense tantes vicissituds com les que patí la veïnada comuna de Caimari, l’explotació de la comuna de Biniamar –basada principalment en la producció de llenya, aglans, garroves i pastures- veié passar els segles fins que al 1941 les comunes de Biniamar i Caimari foren declarades d’Utilitat Pública. El 1981 s’hi beneí l’anomenada ermita de la Reconciliació.
Carretera Biniamar-Mancor de la Vall, km 1’8 (Son Bassa) i 3 (Can Sirena) i carretera Inca-Mancor de la Vall, km 2’2 (Can Baltasar).
Es tracta de tres fàbriques que empraven el carbó de les mines de Selva com a combustible per convertir la pedra calcària en calç. Els forns de Can Sirena i Son Bassa presenten una estructura troncocònica mentre que el de Son Baltasar és circular. Estan construïts amb pedres i argamassa, rematades per peces de marès col·locades verticalment. Els dos primers conserven quatre pilastres exteriors de reforç i l’entrada del forn, encara que al de Son Bassa ja hi ha elements de formigó.
Els de Son Bassa i Can Sirena han estat objecte de reconversió a habitatge, amb la conservació de l’estructura exterior del forn. El forn de Can Baltasar fou el darrer en ser edificat, a mitjans segle XX. També ho fou quant a funcionament, ara fa una trentena d’anys.
Carrer des Vent, 9.
Aquestes cases de possessió de caire senyorial se situen en el nucli urbà, vora el camí que condueix a la comuna de Biniamar. La façana principal, barroca, s’estructura mitjançant tres eixos verticals i consta de planta baixa, planta noble i porxos, tot rematat amb una gran cornisa motllurada. Cal destacar la presencia d’un portal forà d’arc de mig punt dovellat de pedra viva, a través del qual s’accedeix al vestíbul on es troben dos grans arcs carpanells, també de pedra viva, oberts al murs de càrrega del cos principal. Travessant el vestíbul s’entra a la clastra, on destaca l’escala que condueix a la planta noble, amb una espectacular volta que la sustenta i les teules pintades que rematen la corniseta d’un costat de la clastra. A l’interior de la planta noble, de gran senzillesa de línies, poden destacar-se el rebedor i l’antic menjador, on hi ha un rentamans de marbre de Solleric coronat per un element heraldic on consta la data de 1710. Pel que fa a les dependències annexes, cal destacar l’antic molí de sang, l’espai de la tafona (actualment descobert), el gran aljub amb dos colls i els sestadors, conformats per dues grans naus a dos aiguavessos amb una filada central d’arcs de pedra viva.
La configuració actual de les cases sembla remuntar-se a finals del segle XVII o principis del XVIII, segons les dates que figuren al coll de l’aljub (1698) i sobre el portal forà (1709), encara que algunes obertures de la planta baixa ens remunten a èpoques anteriors. L’any 1687 pertanyia al senyor Nicolau Móra Mulet, doctor del Reial Consell de sa Majestat. La possessió es dedicava a olivars, amb una producció anual mitjana de més de 1.000 quartans d’oli, que era elaborat a la tafona de les cases.
L’aljub de sa Plaça es troba a la plaça Major, davant els núm. 6 i 7, mentre que l’aljub de sa Quintana es troba a la plaça del mateix nom.
Es tracta de dos dipòsits de característiques i dimensions similars. Mentre que l’aljub de la Plaça té forma poligonal, el de sa Quintana és rectangular. Les dimensions oscil·len entre els 7’5 i els 10 m de llargada i els 4 i els 5 m d’amplada. La profunditat varia entre els quatre i els cinc metres i els dos estan coberts de volta. A l’exterior, els dos aljubs presenten un coll de pedra. En el cas de l’aljub de sa Plaça, el coll és quadrat (121 cm) i a la seva vora s’intueix l’altre coll, ja cegat. Per altra banda, el coll de l’aljub de sa Quintana és circular (120 cm de diàmetre) i conté una inscripció: “AÑO 1898”. En ambdós casos la corriola està subjecta per barres de ferro. A sa Quintana s’han de destacar les dues piques de pedra.
L’aljub de sa Plaça fou bastit als anys 1823-1824. S’omplia de l’aigua de la font d’en Patró de Biniatzent a través d’una síquia. Per altra banda, el dipòsit de sa Quintana s’inicià els darrers anys del segle XIX i la seva construcció anà a càrrec de Bernat Oliver, membre d’una nissaga de picapedrers de gran prestigi. El coll i la pica de l’aljub foren obra del mestre Gabriel Nicolau de Biniamar. Devers 1990 es condemnà un dels dos coll originals de l’aljub de sa Plaça i s’arranjà el conjunt de sa Quintana. L’any 1998 se celebrà el centenari de l’aljub de sa Quintana i s’hi col·locà una placa commemorativa amb la següent inscripció: “Pou de sa Quintana. Centenari 1898-1998.”
A la part superior de la plaça sa Quintana.
D’aquest rost carrer destacarem les façanes dels núm. 1, 3, 5 i 6, a més de la raconada que es troba passat el núm. 5. El portal més espectacular correspon a la casa del núm. 1. Al núm. 3, a més del portal hi trobam dues finestres antigues i un finestró condemnat. El portal del núm. 5 ha estat eixamplat, mentre que el del núm. 6, obrat en cinc peces, es completa amb dues finestres i el mateix llindar del portal. Vora el núm. 5, s’obre un carreró a l’esquerra que acaba en una placeta envoltada d’edificacions d’interès. A la nostra dreta ens apareixen dues cases amb carrera i un pou, amb el coll de pedra. Per damunt de tot destaca l’harmonia del conjunt –tot i l’estat d’abandonament que pateixperò també val la pena fitxar-nos en els portals dels dos edificis. A la nostra esquerra trobam les restes del que fou el forn de la teulera de Can Gall. Encara es poden destriar els pilars de la porxada i és possible guaitar a l’interior del forn. Ben a l’enfront trobam una altra casa adossada a una altra teulera, encara en actiu, la teulera de Can Gelat.
Es desconeixen dades sobres les teuleres d’aquest carrer, encara que és fàcil pensar que es construïren al llarg del segle XIX. Pel que fa a les cases del carrer des Cementeri podrien datar dels segles XVIII i XIX.
Mercat setmanal, fires i festes
- Mercat setmanal
Descripció: venda de fruita i verdura, llegums, flors i plantes, roba i calçat, etc.
Dia: cada dimarts, de 08:00 a 13:00
Lloc: Plaça Major de Biniamar
- Fires i festes
17 de gener (Sant Antoni)
23 de setembre (Santa Tecla)