Binibona

L’actual nom de Binibona, apareix a un document de l’any 1300. No obstant, Bilamala, topònim documentat l’any 1232, podria haver estat la primera denominació de l’actual Binibona, que ja el 1250 apareix com a Benimalen i el 1290 com a Benimala. A l’any 1506 apareix documentat com a Beniabona, que pareix esser que va substituir el de “rahal o alqueria de Binimala” que apareix en el Llibre del Repartiment i sembla ser un típic cas de canvi de nom de mala astrugància per raons supersticioses.
Més tard el cardenal Despuig al seu mapa (1785) escriu el topònim ‘’ Mira-bona’’, el que ha estat explicat per la bona perspectiva que aquest lloc presenta cap a les viles del pla.
El poble de Binibona ha estat pioner en el que a turisme rural respecta i haurem de visitar-lo si volem conèixer de primera mà els millors exemples.
Font: ORDINAS GARAU, Antoni (2005) Guia de Binibona.

Imatges del poble

Llocs d'interès

Binibona

El llogaret de Binibona es troba situat a dos quilòmetres de Caimari, sortint pel carrer de Binibona.

En primer lloc calen destacar les cases de Can Beneït. L’accés antic se situa al nord-oest, després d’una paret a la dreta amb un portal barroc, de llinda. El portal forà és una portalada d’arc rodó adovellat que comunica amb la clastra. Al fons, s’obre el portal de la casa, d’arc rodó. La façana és de tres plantes d’alçat. L’oratori privat, a l’esquerra de la clastra, està dedicat a la Mare de Déu del Carme, amb un retaule que data de 1877. L’accés per la portassa de llevant mostra una carrera on s’obre un arc rebaixat que deixa pas a una clastra, al fons de la qual s’obre un portal de llinda amb marca conopial, que condueix a la tafona. A l’esquerra trobam el bloc principal de les cases, de tres plantes d’alçat. L’altra casa ressenyable és Can Furiós, recentment reformada. La façana té dues plantes d’alçat, amb portal forà d’arc rodó adovellat. A la dreta trobam un colcador. El primer pis mostra dues finestres, una de les quals, la de la dreta, és balconera. Cal destacar altres cases com Can Peroi o sa Casa Nova.

El llogaret té origen medieval, ja que apareix a la documentació del segle XIII amb el nom de Binimala. Sembla que al segle XVI es canvià el topònim vell pel de Binibona, per raons supersticioses. El nucli fundacional va sorgir a l’entorn de les cases de Son Catxo, actualment conegudes com Can Beneït. A finals del segle XVI hi havia un total de set cases. Un segle més tard se’n documenten deu i a finals del XIX una trentena. La missa se celebrava a la capella de Can Beneït a partir de 1784. Durant bona part de l’època moderna les cases de Binibona foren tingudes sota alou i domini directe del marquès del Palmer. A principis del segle XX el nucli estava conformat per unes 27 cases i comptà amb batle pedani, capellà i escola pública d’infants, inaugurada al 1919. A partir de la dècada dels cinquanta, després d’uns anys de quasi desocupació total, els estrangers començaren a rehabilitar les cases per destinar-les com a segones residències o petits hotels rurals. Can Beneït es dedica a l’agroturisme.

Ca’n Beneït

Carrer del Carme, s/n.

Aquestes cases de possessió formen un conjunt que s’organitza al voltant de dues clastres. A la més antiga hi trobem les cases dels posaders, dels segles XVI-XVII, i la capella, fruit de la reforma del segle XIX. Aquesta clastra es tanca cap al l’exterior amb un senzill mur d’esquena d’ase, on es troba el portal forà, rematat per un gran arc de mig punt emmarcat de pedra arenosa amb brancals de pedra viva. A l’exterior de la clastra es troba un tancat damunt un aljub, al qual s’accedeix travessant un curiós portalet de caire barroquitzant, possible vestigi d’una edificació que no s’arribà a acabar mai. La clastra més petita és fruit de les reformes del segle XIX, que modificaren l’accés principal del conjunt, amb un nou portal forà orientat cap el nucli urbà. Aquest portal s’obre a un mur sobre el qual transcorre un passadís a manera de mirador. Cal destacar la presència d’un aljub des de la coberta del qual s’accedeix a la casa dels senyors. També és força interessant l’escala de pedra amb arrambador de ferro forjat que salva el desnivell entre el trespol de la clastra i la coberta de l’aljub.

Les construccions més antigues d’aquest conjunt daten del segle XVI, a les quals s’anaren afegint edificacions posteriors. Les cases dels senyors es reformaren profundament fins adquirir la configuració actual a finals del segle XIX. Fa pocs anys ha sofert una nova reforma, que ha afectat tot el conjunt per tal d’adaptar-lo al nou ús d’agroturisme.

Ses Figueroles

Finca pública localitzada al nord del municipi de Selva. S’hi pot accedir a través de diversos camins de muntanya, especialment des de Binibona i des del coll de sa Batalla (Escorca).

Compta amb una extensió de 308 ha. És una possessió de muntanya coberta per alzinars, ullastrars, garrigues i carritxars, entre els quals destaquen algunes alzines i pins. Hi ha restes de camps marjats d’olivera, ametler i fins i tot d’hort, abandonats a l’actualitat i envaïts per les diferents garrigues. La finca està solcada pel torrent des Picarols, canó càrstic d’un alt valor naturalístic i paisatgístic. A ses Figueroles abunden els endemismes botànics com són la didalera, l’estepa joana, el safrà bord, el llampúdol bord, l’estepa blanera, i un llarg etcètera. També hi viuen diferents espècies de vertebrats forestals com són el mart, el mostel, el pinsà, el ferreret, el tudó, etc. Es tracta d’una petita possessió de muntanya on es localitzen les cases –de gran rusticitat i sobrietat- diverses fonts i camins de muntanya, conjunts marjats, les ruïnes de les cases de sa Rota i l’única casa de neu del terme de Selva, avui completament enrunada.

Les referències més antigues de la finca de Ses Figueroles es remunten al 1291 quan s’esmenta el rafal Figueroles en una venda. L’any 1370, entre les partions d’Alcanella ja hi havia les Figueroles. El 1456 s’estableixen dues peces de terra dites les Figueroles, i pocs anys després s’esmenta la muntanya anomenada les Figueroles. Les terres que avui coneixem amb aquest nom passaren a ser propietat de la família Amer de Can Catxo. Amb alguna interrupció, la família Amer conservà la finca fins que al 1997 fou venuda al Govern Balear.