Caimari

Ni els més prestigiosos especialistes en toponomàstica no poden encara avui confirmar plenament cap de les diverses hipòtesis sobre quin era el significat originari de Caimari, amb una grafia que també s’ha anat modificant amb el pas del temps (Caymarix li Aben-leube, Caymarix Labelembe o Caymaritx Labenleube, Queymaritx, Caymari).
Però, sense dubte, la hipòtesi a la qual es dóna preferència és la que atribueix a Caimàritx el significat de “conjunt de coves”. Per arribar-hi, es basa en el fet fonètic que el grup sm pot convertir-se en im, i exposa que Caimari podria venir de casmari, derivat de chasma, abisme, en grec.
Per arrodonir aquesta via d’escalada a l’etimologia de Caimari, fa notar que a la rodalia del poble, hi ha una gran quantitat de coves i covatxes naturals. Fets històrics que varen tenir lloc dins del seu territori han donat lloc a celebracions populars o el nom donat a alguns indrets com el Puig de n’Escuder o el Coll de sa Batalla.
El parc etnològic, l’església vella o les cases senyorials que trobam són testimonis de la història d’aquestes terres. Per acabar, Caimari és el darrer nucli de població abans d’endinsar-nos en el popular pelegrinatge al monestir de Lluc.
Font: ORDINAS GARAU, Antoni (1998) Caimari, apunts històrics i geogràfics.

Imatges del poble

Mercat setmanal, fires i festes

  • Mercat setmanal

Descripció: venda de fruita i verdura, llegums, flors i plantes, roba i calçat, etc.
Dia: cada dilluns de 08:00 a 13:00
Lloc: Plaça Major

  • Fires i festes

16 i 17 de novembre (Fira de s’Oliva)
15 d’agost (Festa de la Immaculada)

Llocs d'interès

Església Vella

Placeta Vella, 3.

L’edificació està conformada per una sola nau, de tres trams, coberta per volta de canó apuntada. El presbiteri és rectangular, lleugerament més estret que la nau, cobert també per volta de canó apuntada i rematat per una fornícula. Al segle XIX s’afegiren les capelles laterals (dedicades a sant Josep, a la beata Catalina, sant Antoni i el sant Crist del Remei), cobertes amb volta de canó. També a la mateixa època, s’hi afegí el cor alt, cobert per una volta d’aresta i situat al darrer tram. Al costat esquerre es troba l’accés al cor, mentre que al costat dret no s’observa la presencia de cap capella. De l’exterior cal destacar el portal d’accés allindanat, del segle XVIII, per damunt el qual se situa un curiós rellotge de sol instal·lat el 1851.

Petit oratori del segle XVIII, situat vora Son Albertí, el qual realitzà les funcions d’església fins que es va construir el temple modern. Es col·locà la primera pedra el 15 d’abril de 1732. A mitjans del segle XIX, concretament entre 1845-47, s’hi construïren capelles per tal d’engrandirne l’espai. L’església deixà d’emprar-se per al culte devers 1890. Després fou utilitzada com a lloc de reunions i com a sala de cinema fins al 1958. Posteriorment va ser abandonada fins que l’any 1987 el Bisbat la cedí a l’Ajuntament i es rehabilità la teulada. Més endavant, el 1998 es dugué a terme la restauració integral de l’edifici. Actualment, l’edificació ha passat a ser un espai destinat a acollir activitats culturals.

Son Albertí

Placeta Vella, 1.

És una possessió que s’articula a partir d’una clastra interior a la qual s’accedeix per un majestuós portal rodó, rematat per un rellotge de sol. Des de la clastra podem accedir a les cases dels amos, dels senyors i també a les dependències agràries com l’antiga tafona i la pallissa. Cal destacar-ne també un espai cobert per quatre voltes d’aresta que neixen en un pilar central de pedra viva que, tot i trobar-se avui tapiat, configura un dels espais amb més qualitat del conjunt. L’edificació principal està construïda a diferent nivell. S’hi accedeix per una petita escala de pedra viva. El portal principal és de llinda amb els brancals motllurats. Al costat hi ha una finestra amb decoració d’estil renaixentista, amb columnetes anellades i capitells pseudojònics. A l’interior les cases han estat importantment modificades per una reforma de principis del segle XX. També s’ha de destacar la presència d’un aljub de notables dimensions, el jardí, els antics rentadors amb el pou i la volada de teules pintades.

Aquesta antiga possessió, situada devora l’església vella de Caimari, fou el nucli a l’entorn del qual es desenvolupà el poble. Es probable que les cases es corresponguin amb l’antic rafal de Caimaritx. En el Repartiment l’alqueria tocà a Guillem Boba, i al segle XIV els Boba entroncaren amb els Albertí, de qui la possessió prengué nom. En 1590, els Albertí posseïen més de la meitat del poble de Caimari.

Església de la Immaculada Concepció

Plaça Major, 1.

Es caracteritza per la senzillesa i l’austeritat, així com per alguns trets neoclàssics. La façana principal està formada per tres cossos, un central –amb la portada presidida per una Mare de Déu i la petita rosassa– i dos laterals, el de la dreta ocupat pel campanar. L’interior és de planta rectangular de nau única, amb capelles laterals i volta de canó amb creueria. Sembla ser que els materials per bastir aquesta església es van extreure del lloc on avui hi ha la plaça Major i que el clot que s’hi va formar es va aprofitar per construir l’aljub.

L’església parroquial de Caimari és un edifici construït al final del segle XIX (concretament entre 1877 i 1891).

Ses Rotes

Sortint de Caimari per la carretera de Lluc, a l’esquerra. A 400 m, on comença el camí vell de Lluc, hi ha un mirador amb lloc per aparcar.

Possiblement es tracta de l’espai marjat més conegut de Mallorca. Està format per petites propietats que solen tenir un camí de ferradura interior i un porxo o caseta. En la major part, els marges són molt rudimentaris, amb traçat rectilini i braó. Majoritàriament estan plantats d’olivar i amb menys quantia d’ametlerar. A la part més fonda davalla el torrent de la cova Negra encaixat entre gruixades parets seques i amb qualque parat.

Es tracta d’antigues terres comunals que formaven part de la comuna de Caimari i que, entre 1837 i 1853, foren establides a particulars que dugueren a terme l’ingent tasca de marjar aquests costers.

Parc Etnològic

A la zona de ses Deveres, al sud del nucli de Caimari, vora el poliesportiu.

A l’actualitat, dins el 3000 m2 que ocupa el recinte del parc s’hi poden trobar reconstruccions d’elements vinculats a l’explotació de les muntanyes properes. Així hi podem veure un rotle de sitja amb la seva barraca de carboner, un forn de pa, una casa de neu, un forn de calç, un tancat de bardissa, un coll de tords i un parany de lloses. Cada element conté un cartell explicatiu que permet interpretar-ne les funcions.

El parc etnològic de Caimari es va inaugurar el 16 de novembre de l’any 2002, en el marc de la cinquena edició de la Fira de s’Oliva i des d’aleshores roman en constant ampliació.

Comuna de Caimari

Al nord del poble de Caimari, a ambdós costats de la carretera de Lluc, fent partió amb els termes municipals d’Escorca i Mancor de la Vall.

La comuna de Caimari té una extensió de 753 ha caracteritzades per la seva irregularitat. La major part de la superfície està coberta per ullastrar amb pins i, en menys extensió, per l’alzinar.
El boixar és molt més rar i es localitza als cims del puig de n’Ali i del puig Caragoler. Els penyals estan colonitzats per l’alianaça endèmica de maçanella, mentre que als cims es refugien diverses espècies de muntanya com són el rotaboc, la mata vera, la llengua de cero vera, la pomera borda, etc. La flora està ben diversificada amb unes 250 espècies, entre les quals destaquen 32 endemismes baleàrics i 8 endemismes tirrènics.
La Comuna de Caimari disposa de dues àrees recreatives, una al final del carrer dels Fornassos de Caimari, i l’altra vora la carretera de Lluc, al clot des Mercadal (km.10). Es important assenyalar que la comuna de Caimari és recorreguda pel camí vell de Lluc, antiquíssima ruta de pelegrinatge, que cada any veu passar milers de devots i senderistes.

Propietat de l’Ajuntament de Selva des de la seva segregació del districte d’Inca, en el segle XIV. La Comuna de Caimari fou objecte de llargs plets per part de particulars que en reclamaven la titularitat. L’any 1427 Guillem Albertí inicià el litigi que s’allargà durant segles amb els seus descendents, Rafel Martorell i Guillem Mas Martorell, fins que l’any 1788, després de diverses sentències i recursos, fou guanyat per l’Ajuntament de Selva. La titularitat municipal de les Comunes fou ratificada per una Reial Ordre del Regne el 1830.
El fort increment de la població durant el segle XIX obligà a diversos establiments de les terres comunals de Caimari (1837-1853) per tal de premetre als habitants del terme disposar de trasts per edificar o accedir a la condició de petits propietaris de terres. L’establiment de rotes entre la zona del coll Matar i el puig de n’Escuder provocaren la discontinuïtat que presenta en l’actualitat la Comuna de Caimari.

Pou Major

Carretera de Caimari a Mancor (camí de Massanella), a tres-cents metres del poble de Caimari (esquerra).

Es tracta d’un dels millors exemples de pous comuns de tota la comarca. La seva estructura presenta el pou, la mota, el coll, els pilars i la porxada. El pou té forma de sínia i les seves dimensions quasi arriben als 4 m de llargada per 1’65 m d’amplada, amb una profunditat de 5 m. Està paredat en sec. Tota la placeta del pou està empedrada. Al seu centre, situat sobre quatre grans lloses de pedra, s’alça el coll. Té forma rectangular i està compost per quatre peces de pedra viva. El conjunt es completa amb quatre pilars de marès i pedra que sostenen els travessers d’on penjaven les corrioles i ajuden a sostenir la porxada del conjunt.

Ja existia al segle XV, quan apareix documentat com a “puteum majora”. Fins al 1884 consistia en un pou cobert amb capelleta. En aquest any fou engrandit i dotat de corrons, piques i porxada, amb l’ajuda del poble i del marquès del Palmer, propietari del bosc de Massanella. L’any 1871 les piques foren translladades al pou Comú de Caimari, ja que l’aigua era considerada de millor qualitat. El 1889 la porxada fou renovada amb un preu de 20 lliures. A finals de l’any 1998 va ser restaurat pel Consell de Mallorca.

Camí Vell de Lluc

Entre Caimari i el Santuari de Lluc (Escorca).

Es tracta d’una ruta de muntanya que inclou trams de camins d’èpoques molt diferents. El tram més antic és sa costa Llarga, fragment del primitiu camí de ferradura amb un empedrat de gran qualitat amb interessants ratlletes. A sa Llonganissa trobam un bon exemple de camí de carro amb escopidors, clavegueres, alguns paretons i trams empedrats. Ambdós trams gaudeixen de marges de suport, alguns tan espectaculars com el recentment restaurat bocí de sa bretxa Vella. Per altra banda, la carretera de Lluc (final segle XIX) gaudeix també de marges molt ben aconseguits (com el de sa bretxa Nova) i conté a més dos ponts destacables: el pont de Son Canta i el pont des Guix. De les set creus que flanquejaven el camí sols se’n poden veure dues al santuari de Lluc, a més del basament de la creu Nova. Són la creu de Ca s’Amitger i la creu des Barracar.

En el segle XIII ja hi referències de diversos camins per accedir a la capella de Lluc. Del camí original que pujava per Caimari, avui sols en roman en bon estat el tram denominat sa costa Llarga. A final del segle XIV es volgué santificar el penós camí amb la instal·lació de set esteles que representaven els goigs de Maria i el camí passà a anomenar-se camí de les Creus. La via necessitava contínues i costoses reparacions a causa del trànsit que suportava. Era especialment perillós l’anomenat pas des Grau. A principis del segle XVIII s’iniciaren les obres per construir el camí Nou de Lluc, camí de carro que facilitaria l’accés al santuari i la millora de les comunicacions per les possessions lluqueres. Els treballs d’aquest nou camí quedaren enllestits el 1714. D’aquesta obra ens queda bona part del traçat original. Finalment, l’any 1891 s’inaugurà l’actual carretera de Lluc que enllaça Caimari amb Lluc. Entre els anys 1989 i 1994 el Consell de Mallorca dugué a terme importants obres de restauració del camí vell Lluc. Molt més recentment s’ha senyalitzat com a sender de Petit Recorregut, integrat en la ruta Artà – Lluc, amb el número PR-222.

Mercat setmanal, fires i festes

  • Mercat setmanal

Descripció: venda de fruita i verdura, llegums, flors i plantes, roba i calçat, etc.
Dia: cada dilluns, de 08:00 a 13:00
Lloc: Plaça Major de Caimari

  • Fires i festes

16 i 17 de novembre (Fira de s’Oliva)
15 d’agost (Festa de la Immaculada)